Començo aquest article sobre l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) el 21 de juliol del 2019, un dia després de que en l’acte de constitució del Consell Comarcal del Vallès Oriental es produeix un fet insòlit. JxCat fa efectiu el seu pacte amb el PSC i això possibilita un govern tripartit PSC-JxCat-Comuns, amb una presidència compartida entre el candidat sociata i el convergent. Es dóna la circumstància de que ERC és la primera força al Consell i que té el mateix nombre de consellers (11) que el PSC. Era possible, doncs, un govern independentista en aquest Consell, ja sigui sumant ERC+JxCat o ERC+JxCat+CUP.
No obstant, JxCat va preferir fer un pacte sociovergent, com a la Diputació de Barcelona (DIBA) i a 11 Consells Comarcals -en total 12 comptant el del Vallès Oriental-. Què va convertir, doncs, en insòlit l’acte de Granollers? No era l’acord JxCat-PSC, perquè aquest tipus de pacte és el majoritari dels convergents a les institucions supramunicipals catalanes. El que ho va fer especial, jo diria fins i tot que esperpèntic, va ser la irrupció de l’ANC en el transcurs de l’acte constitutiu.
Resulta que els participants en l’acció de l’ANC -entre els quals hi havia un secretari nacional d’aquesta entitat- van escridassar i insultar als consellers comarcals d’ERC. Sí, sí, heu llegit bé, no és una equivocació. Enlloc de limitar-se a protestar contra JxCat pel seu pacte de govern amb un partit del 155, els de l’ANC van interrompre amb crits i insults la intervenció del portaveu d’ERC al Consell. Això va provocar moments de tensió, evidentment, però també de desconcert, indignació i incredulitat pel que estava passant. Aquí hi ha un vídeo per recordar aquella escena vergonyosa:
Com es va poder arribar a aquesta situació? Què ha passat dins de l’ANC que l’hagi conduït a protagonitzar una actuació tant lamentable i sectària com aquella? Intentaré donar resposta a aquestes preguntes fent una mirada retrospectiva a la seva evolució. D’entrada haig de dir que no m’agrada haver de carregar les tintes contra una entitat independentista que va néixer amb voluntat de ser transversal i que ha tingut un paper molt positiu a l’hora d’aplegar la gent i mobilitzar-la quan calia fer-ho. Reconèixer això fa encara més difícil haver-la de criticar ara, i més quan encara no hi ha una entitat alternativa que pugui suplir la seva funció.
Òmnium fa una excel·lent feina i, al contrari que l’ANC, manté el seu caràcter transversal, però es tracta d’una entitat cultural i és lògic que vulgui delimitar el seu espai d’actuació. Que l’ANC hagi perdut la transversalitat i s’hagi convertit en una entitat d’obediència convergent és una de les pitjors coses que podia passar a l’independentisme. La pèrdua de la transversalitat no és un fet inèdit, per desgràcia. La PDD (Plataforma pel Dret a Decidir) va morir després de ser instrumentalitzada per certa gent.
Sense transversalitat, no només grinyola la funció mobilitzadora de l’ANC, sinó també el seu paper de lobby, de grup de pressió al Govern i als partits. Quan era transversal podia dir-li a un president “no, escolti, la mani no la farem pel pacte fiscal, sinó per la independència”. En canvi, ara qualsevol missatge emès amb voluntat de pressionar és vist com una ingerència inadmissible de l’espai convergent que controla l’ANC. Però aquest control és tant clar? Amb el pas del temps s’ha fet cada vegada més palès.
Per espai convergent entenc, no només el format per CDC/PDeCAT/JxCat/Crida, sinó també a la gent més hiperventilada que envolta a aquesta formació política i que pot tenir una altra procedència, com ara Solidaritat (SI), Reagrupament, Primàries, Graupera, etc. En l’època en què l’ANC estava presidida per Carme Forcadell la correlació de forces dins del secretariat nacional ja era favorable a l’espai convergent, amb Jaume Marfany i Pere Pugès inclinant la balança i evidenciant la seva toxicitat, tot i que Forcadell tractava de compensar-ho.
Un episodi especialment lamentable d’aquella època va tenir lloc quan hi va haver un intent de manipular els resultats de les assemblees territorials per a que fos aprovada l’aposta dels convergents de l’ANC per la llista única, una aposta que ja suposava una intromissió en l’àmbit de decisió dels partits i que xocava amb els posicionaments dels socis que militaven o votaven a ERC i la CUP. Començava a perillar la transversalitat.
Amb el mandat de Jordi Sànchez s’incrementa el pes i la influència dels convergents en els òrgans decisoris de l’ANC, en detriment dels associats d’ERC i la CUP. L’exdiputat de la CUP Antonio Baños és vetat dues vegades quan vol accedir al secretariat nacional i la segona no va ser “reconsiderada”. Però és quan arriba la campanya electoral de les eleccions catalanes del 21D que cauen les màscares i els convergents de l’ANC actuen al descobert i sense inhibicions.
En primer lloc, col·loquen al president de l’entitat, Jordi Sànchez, a la llista electoral de JxCat com a número 2. Ja en plena campanya, l’ANC convoca a Brussel·les una concentració de suport a Puigdemont que es converteix en un clamorós acte electoral a favor de la seva candidatura en detriment de les altres dues, la d’ERC i la de la CUP. En aquell acte la transversalitat de l’entitat salta pels aires esberlada en mil bocins i es visualitza amb claredat la instrumentalització partidista a la que està sotmesa l’ANC.
Però els qui manen a l’ANC encara van més lluny pocs dies abans del 21D. Alarmats per les enquestes que pronosticaven una possible victòria d’ERC, el secretariat nacional fa públic el 16 de desembre un comunicat enviat per mail als seus associats. En aquest comunicat absolutament vergonyós es deixa clar el suport explícit a JxCat i Puigdemont, fins al punt de que es diu que després de les eleccions l’ANC només “reconeixerà” Puigdemont com a president legítim.
Ja en l’època d’Elisenda Paluzie com a presidenta de l’ANC, trobem un desafortunat intent d’ERC per augmentar una mica la seva incidència dins del secretariat nacional, posant a algú massa vinculat al partit. Era molt evident que aquest secretari nacional, David Minoves, estava en franca minoria, però els convergents no van parar fins que el van fer dimitir.
En aquell període, en els actes de l’ANC començaven a sovintejar els crits “d’unitat” just quan parlaven líders d’ERC i no quan ho feien els de JxCat o la CUP. Salta a la vista que l’objectiu d’aquests crits no era aconseguir la llista única independentista a les eleccions perquè, al igual que ERC, la CUP sempre l’ha rebutjat.
Tampoc s’entenen aquests crits en clau de reclamació d’una estratègia unitària perquè, com a mínim, JxCat i ERC comparteixen govern, mentre que la CUP es troba a l’oposició. A què obeeixen, doncs, els crits “d’unitat” just quan parlen portaveus d’ERC? Només s’entenen des del més absolut sectarisme convergent. Serveixen per evidenciar que ERC és un rival i no un aliat d’ells i, en conseqüència, tracten d’erosionar-lo.
Quan la pretesa investidura de Puigdemont es converteix en impossible, ja que havia incomplert el seu compromís electoral de tornar per a ser investit (“Vota al president per a que torni el president”, deia l’eslògan electoral de JxCat), llavors els membres del secretariat nacional de l’ANC encapçalat per Paluzie es dediquen durant força temps a actuar com a hooligans de Puigdemont, exigint al Parlament que fos investit. És a dir, l’ANC es creia en el dret de passar per damunt dels diputats escollits democràticament pels ciutadans i volia triar qui havia de ser investit.
Temps més tard arriba el show de les “primàries”. Paluzie s’envolta del sector més hiperventilat de l’espai convergent, i també de gent procedent de Solidaritat (SI) i de Reagrupament, i decideix gastar-se 150.000€ de l’ANC fent campanya per unes suposades “primàries” unilaterals que no tenien el suport de cap partit independentista.
Com era previsible, la “jugada mestra” acaba fatal i el principal candidat sorgit de “primàries”, en Jordi Graupera, no només no surt escollit regidor, sinó que contribueix a fragmentar l’espai electoral convergent. Unes “primàries” els promotors de les quals deien que volien unir l’independentisme l’acaben dividint més. Olé tu! Entre això i les successives victòries d’ERC a les generals del 28A i 10N, així com a les municipals del 26M, no és d’estranyar que els nervis estiguessin a flor de pell entre els qui manaven a l’ANC. Només el triomf personal de Puigdemont a les europees compensava una mica enmig de tantes desgràcies, però no gaire, perquè unes eleccions europees no serveixen de molt.
Així les coses, els pactes postelectorals després de les municipals van caure com una gota d’aigua freda al clatell dels convergents de l’ANC, al veure que JxCat actuava igual com l’antiga CDC i signava nombrosos pactes de govern amb el PSC enlloc d’afavorir governs independentistes. Ràpidament les veus visibles de l’ANC maniobren per fer creure a la gent que allò de pactar amb el PSC del 155 ho feia tothom. Quan se’ls recordava que les xifres indiquen que hi ha una gran desproporció entre el que estaven fent els “seus” (JxCat) i el que feien “els altres” (ERC i la CUP), posaven l’accent en els ajuntaments i tractaven de tapar el que havia succeït a les institucions supramunicipals.
No obstant, es prou conegut que els pactes als ajuntaments obeeixen en molts casos a la dinàmica local i no a la política o a les consignes de partit. Això ha passat sempre i no només ara. Si uns poden criticar els pactes a Sant Cugat o Figueres, els altres poden fer el mateix amb Cervera i Cassà de la Selva. De manera que no tenia massa sentit posar com a pretext els pactes municipals, veritat? I menys encara quan resulta que també són més els efectuats per JxCat amb el PSC que no pas els dels republicans amb els sociates. Però pels qui manaven a l’ANC parlar de Sant Cugat o Figueres els anava molt bé per estendre la consigna populista del “tots són iguals”.
Amb aquesta consigna la gent de l’ANC més pròxima a JxCat, que jo crec que és la majoria, pot escridassar als càrrecs electes d’ERC o fer escratxes a les seus republicanes, i així evita la incomoditat que els provoca haver de protestar contra els qui ells voten. Es clar que, vist des de fora, resulta surrealista que escridassin a ERC quan JxCat ha donat 7 presidències al PSC i ha pactat amb aquest mateix partit els governs de la DIBA i de 12 Consells Comarcals.
La pèrdua de la transversalitat
Què ha canviat des de llavors? ben poca cosa. La dinàmica sectària dins de l’ANC ha continuat imposant-se, i això ha anat provocant topades constants amb ERC. Cansats d’aquesta situació, molts militants, simpatitzants i votants d’ERC han anat abandonant mica a mica l’ANC. És un degoteig, no es tracta d’un abandonament massiu i simultani.
Però aquest fet té conseqüències, perquè els sectors convergents que ja controlen l’ANC encara la podran seguir controlant amb més facilitat. Per suposat aquest control té un preu molt alt, que és la pèrdua de la transversalitat. Els pocs secretaris nacionals pròxims a ERC que encara aguanten reben crítiques o amonestacions per part dels de la majoria convergent, fins i tot de la pròpia Paluzie, quan s’atreveixen a qüestionar a algun càrrec institucional de JxCat. En paral·lel, la força mobilitzadora de l’ANC ha anat minvant, i en la Diada de l’any 2019 el nombre de participants a la gran manifestació anual va ser molt inferior al de les convocatòries precedents.
Cap independentista es pot alegrar de que la força mobilitzadora de l’ANC vagi minvant, però tampoc pot causar estranyesa. Des d’ERC alguns exconsellers que ara es troben en segona línia, com en Josep Huguet i l’Anna Simó, van estar alertant poc abans de la Diada 2019 del progressiu distanciament que s’està produint entre la societat catalana i l’ANC pels seus posicionaments sectaris.
També des del mateix partit, en Joan Tardà va advertir de l’equivocació que suposava que l’ANC volgués ser un contrapoder. Fins i tot Puigdemont va fer una piulada durant el mes d’agost del 2019 en la que considerava preocupant “la deriva antipartits” de l’ANC. Com s’ha d’interpretar això darrer? La piulada es produeix en un moment en el que es parlava molt de la creació de l’anomenat com el quart partit independentista. Un quart partit que aglutinaria als sectors més hiperventilats de l’independentisme procedents de JxCat, però sobretot de Primàries, Solidaritat (SI), Reagrupament, i fins i tot del sector cupvergent que ha irromput dins de la CUP.
Les afinitats personals i polítiques de Paluzie amb aquests sectors de la hiperventilació estan més que demostrades, i d’aquí plora la criatura. Però els intents de crear el quart partit van fracassar quan ni Primàries ni el Front Republicà van aconseguir els resultats electorals que esperaven.
Seria injust creure que només des del secretariat nacional de l’ANC es maniobra per a que l’espai convergent -amb totes les seves derivades i contradiccions internes- mantingui el control de l’entitat. De fet el secretariat nacional és el reflex de les bases de l’ANC, i des d’aquestes bases es pot veure la força que té l’espai convergent. Una força que es va incrementant amb el pas del temps i que pressiona per convertir l’entitat en poc més que un front de masses de JxCat en el que només tingui cabuda la visió més hiperventilada d’aquest espai polític.
En aquest cas concret, es podria interpretar que els 40 nuclis donaven opció a votar tant a JxCat com a la CUP, però no a ERC. Com que no sembla que hagin de ser molts els votants de la CUP que obeeixen les recomanacions de l’ANC, podem deduir fàcilment a qui beneficiava aquesta crida i a qui es volia perjudicar.
El doble recer
A la demarcació de les Terres de l’Ebre fa temps que s’arrossega una greu crisi interna dins de l’ANC. La raó de fons és que ERC disposa de molts suports i vots en aquestes comarques (perquè és la primera força a les eleccions), i això es reflecteix amb els associats de l’entitat. El militant d’ERC Roger Herèdia va ser escollit secretari nacional i això va provocar malestar i una forta oposició d’algunes seccions locals controlades pels convergents, fins al punt de que van optar per crear estructures territorials paral·leles a les oficials de l’ANC. El passat 13 de febrer un total de 7 assemblees locals de Terres de l’Ebre van fer pública una dura carta en contra de Roger Herèdia per criticar en un article d’opinió al vicepresident primer del Parlament, Josep Costa (JxCat).
Curiosament, la presidenta Paluzie va fer costat a aquestes assemblees locals i en un tuit va esbroncar a Herèdia. Dic curiosament perquè Paluzie no va dir ni piu quan un altre secretari nacional va insultar al president del Parlament, Roger Torrent. És el doble recer que impera a l’ANC.
El passat 4 de maig pràcticament les mateixes agrupacions locals que havien fet la dura carta contra Roger Herèdia fan públic un manifest en nom d’un col·lectiu anomenat Salvem l’ANC en el que, entre altres coses, tornen a carregar contra ell, acusant-lo de “partidisme” per ser militant d’ERC. En el manifest reclamen que s’acabi amb “el control polític” de l’entitat i que no es permeti als partits proposar candidats al secretariat nacional. Resulta, però, que només cal consultar la hemeroteca per veure que, entre els primers vint signants del manifest, hi ha forces promotors de la Crida, una formació registrada com a partit polític i que està liderada, al igual que JxCat, per Carles Puigdemont. De nou podem veure el doble recer dels convergents de l’ANC.
El passat mes d’abril l’ANC posa l’accent en la qüestió de la desobediència i reclama al Govern, i en concret al Departament de Justícia, que posi en llibertat als presos polítics durant la pandèmia. Però Paluzie sap prou bé que no és la conselleria la que decideix això, sinó que són les Juntes de Tractament de les presons, integrades per tècnics i funcionaris, les que reclassifiquen als presos. De nou el doble recer de l’ANC es posa de manifest quan reclama una desobediència al Govern que aquesta entitat no fa quan acata una decisió judicial que l’afecta.
Just abans de que esclatés amb tota la seva magnitud la crisi sanitària pel Covid-19 trobem dues notícies que ens permeten fer-nos una idea de cap on s’encamina l’ANC.
Quan el mes de juny del 2020, ja en les fases de desconfinament pel coronavirus, arriben les eleccions al Secretariat Nacional (SN) de l’ANC, es torna a produir un episodi absolutament escandalós que visualitza l’autèntic tarannà dels qui manen en aquesta entitat. La junta electoral interna purga a dos candidats d’obediència no-convergent, Roger Herèdia i Eduard Cabús, i els impedeix concórrer a les eleccions.
Amb excuses ridícules la junta electoral fa el que ja es coneix internament com “un Baños”, és a dir, els aparta de les eleccions com ja ho va fer en les anteriors amb Antonio Baños, per eliminar rivals difícils. Uns rivals que, en la segona part de les eleccions, poguessin tenir opcions de ser escollits com a president/a de l’ANC. Se suposa que volien evitar que es repetís la deplorable imatge que es va donar fora de l’entitat quan la candidata independent Liz Castro va ser la més votada pels associats de l’ANC en les eleccions de maig del 2016, però el nou SN va designar president a Jordi Sànchez.
Paluzie s’imposa finalment en les eleccions i torna a ser escollida presidenta de l’entitat per a segon mandat. El nou Secretariat Nacional està integrat bàsicament per les dues llistes convergents que competien: l’encapçalada per la pròpia Palazie i que tenia el suport de la gent pròxima a Primàries, SI, Reagrupament… i la de gent propera al president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell. De les dues llistes, la de Canadell era la més genuïnament convergent i, tot i no guanyar les eleccions, queda molt ben representada dins del nou SN.
A títol anecdòtic resulta que Antonio Baños, que actualment és molt proper a les posicions de Poble Lliure i a les eleccions generals del 28A va donar suport directe a Front Republicà, ara ja no és vist com una amenaça pels dos sectors convergents que controlen l’ANC, i en aquesta ocasió ha pogut ser candidat a les eleccions de l’entitat sense cap problema.
Eduard Cabús ens descriu molt bé quina és la correlació de forces dins de l’ANC en l’actual etapa: