No, president Quim Torra. El seu deure era preservar la presidència i no posar-la en risc amb un gest simbòlic estèril, com és col·locar una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat en època electoral. Una pancarta que vostè (o la seva gent) van acabar traient quan els jutges ho van exigir però, això sí, ho van fer fora de termini.
El seu deure és governar i donar passes cap a la autodeterminació i la independència, d’acord amb els compromisos adquirits, no és precipitar la fi de la legislatura provocant la seva inhabilitació. President, havent retirat la maleïda pancarta, no podeu exigir als altres una desobediència que vos no feu.
Quan el partit que ostenta la presidència no té estratègia, i ho basa tot en el simbolisme, és fàcil que passin coses com ara sacrificar un president per una pancarta. No té sentit exigir després als altres que també es sacrifiquin fent actes tant simbòlics i inútils com el que provoquen la inhabilitació del president.
No, miri president Torra, assumeixi la responsabilitat dels seus actes sense posar en perill altres càrrecs institucionals del nostre país. Perquè és del gènere de l’absurd provocar més inhabilitacions encara, i més si es tracta de les persones que ostenten la presidència de les principals institucions de Catalunya, el Govern de la Generalitat i el Parlament.
Disset dies més tard de que Torra reivindiqués la col·locació de la famosa pancarta, el 4 de març, es produeix durant la sessió de control de la cambra legislativa catalana un segon intent del president Torra de culpar al president del Parlament, Roger Torrent, de la pèrdua del seu escó.
De nou els postconvergents exigeixen al president del Parlament que faci el que ells no fan, un acte de desobediència institucional. Un acte de desobediència autèntic que suposi un avenç en el procés cap a la independència, no un gest merament simbòlic sense cap utilitat pràctica com es posar i treure una pancarta.
Considero que en Roger Torrent és un dels millors presidents que ha tingut el Parlament. Qui el conegui bé sap que no té ni un pèl de covard, malgrat el que diuen alguns postconvergents per les xarxes socials. Té un munt de querelles presentades en contra d’ell durant la present legislatura, interposades per Ciutadans (Cs), per exemple, però també generades des l’àmbit judicial espanyol a instàncies del Tribunal Constitucional (TC) per presumpta desobediència. De manera que no és la por a la repressió de l’Estat la que guia les seves decisions. És una qüestió de concepte. El president Torrent pringarà, si cal, per defensar la llibertat d’expressió dels diputats de la cambra, o per coses que fan avançar l’independentisme, com ara l’1-O.
Per això ERC té més represaliats que ningú, perquè l’1-O suposava un punt d’inflexió importantíssim per a l’independentisme. Torrent defensa la institució del Parlament i rebutja la censura que vol que exerceixi el TC. Per això sí que val la pena arriscar la figura d’un president, i no per actes simbòlics estèrils, com ara permetre investidures virtuals que no existeixen a cap indret del món, o com fer una cosa que un president del Parlament no pot fer, que és atorgar o treure un escó. Aquesta és la diferència.
Què hauria passat si el president Torrent hagués fet el que volia JxCat i, incomplint les seves funcions i atribucions, hagués decidit restituir unilateralment un escó suspès per la Junta Electoral (JEC) i després pel Tribunal Suprem (TS)? De ben segur que el TS o el TC haurien anul·lat la seva decisió de forma immediata i, a sobre, acumularia una querella més, tot i que en aquest cas motivada, ja que s’hauria excedit assumint funcions que no li corresponen a un president del Parlament.
Tinc la impressió de que, si ERC vol preservar les institucions catalanes, i entre elles la presidència de la Generalitat i la del Parlament., no és perquè vulgui mantenir una autonomia caduca en la que no ha cregut mai, a diferència d’altres forces polítiques. Sinó perquè les institucions són instruments necessaris, tant per a poder avançar cap a la independència, com també per a gestionar el mentrestant, el dia a dia.