I ara què? Perquè més enllà de si l’aplec puigdemontista de Perpinyà del passat 29 de febrer del 2020 va ser el d’inici de la campanya de JxCat o no, el que està clar és que no va servir per unir a l’independentisme, sinó tot el contrari. En l’acte d’exaltació i enaltiment de l’expresident Carles Puigdemont va quedar palès que, no només no hi ha estratègia compartida, sinó que els partits independentistes defensen coses diferents.
L’aplec ja va ser convocat amb un lema més que presumptuós, La República al centre del món, aprofitant la denominació que va fer Dalí de “Perpinyà, el centre del món”. Diaris digitals pro-convergents com Vilaweb el van promocionar des de feia setmanes amb titulars com ara “L’acte de Puigdemont” que no deixaven dubtes sobre l’autèntica naturalesa de la convocatòria, enaltir al líder de JxCat.
Entre proclames messiàniques de l’independentisme màgic i crítiques indirectes al principal rival pels postconvergents, ERC, quedava clar que el Consell per la República era tant sols l’instrument utilitzat per a canalitzar la convocatòria, a més de l’ANC, l’entitat usada habitualment per aquest espai polític per a atreure a la seva clientela.
Però com queda ara el Consell per la República després de que des d’aquest organisme que havia de ser transversal és desqualifiqués l’estratègia d’ERC, el partit que va guanyar 3 de les 4 eleccions celebrades durant l’any 2019 i que podria guanyar també les pròximes eleccions catalanes, segons diuen les enquestes?
I com queda el Consell per la República si, a més de criticar l’estratègia d’ERC de sumar més suports i apostar per la negociació amb l’Estat, també deixa en entredit l’actuació del Govern català, que ja ha iniciat les reunions de la Taula de Negociació amb l’Estat? No crec que ERC pugui seguir formant part d’un Consell per la República que aposta, amb més èpica i retòrica nacionalista que no realisme, per una confrontació directa amb l’Estat sense cap estratègia al darrere.
Perquè si la Taula de Negociació és una “enganyifa” i ens hem de preparar “per la lluita definitiva”, com van dir l’exconsellera Clara Ponsatí i Puigdemont durant l’acte, i no cal seguir acumulant forces, què farà a partir d’ara JxCat? Aquest és el problema de fons. Pretén JxCat tornar a la unilateralitat sense que hi hagin les condicions objectives per a que una nova DUI tingui èxit, i no sigui una altra DUI-farol com la del 27-O (del 2017) o la dels “30 segons” del 10-O?
Segueixo amb les preguntes. Estan disposats els presidents Puigdemont o Torra a signar ara mateix els decrets per a fer efectiva la DUI aprovada pel Parlament? O darrera d’aquesta retòrica de confrontació directa amb l’Estat només hi ha fum i electoralisme?. “Cap pacte amb carcellers” deia una de les pancartes, mentre una bona part dels assistents xiulaven la foto de la Taula de Negociació, així com el missatge de Junqueras des de la presó donant suport a la via del diàleg.
Una actitud de menyspreu que va ser compartida també per una coneguda tertuliana que està omnipresent a TV3 i als mitjans del Grup Godó. Sí, efectivament, Pilar Rahola. Els qui menyspreen el diàleg amb l’Estat obliden que històricament els moviments d’alliberament han negociat amb els seus respectius Estats ocupants/opressors. Gandhi negociava després de que els anglesos matessin a milers de persones que lluitaven per la independència. Mandela va negociar amb el règim d’apartheid que el va empresonar durant 27 anys. Els escocesos del SNP negocien amb el govern britànic, i els quebequesos negocien amb el govern canadenc.
Tenim múltiples exemples de moviments d’alliberament nacional que han negociat o negocien amb els Estats ocupants. Llavors, a on ens condueix l’actitud de Puigdemont i del Consell per la República contrària a la negociació amb l’Estat? Si tornar a la via unilateral ARA no és possible (recalco la paraula ARA, perquè més endavant això pot canviar) sospito que només pretenen continuar amb l’aposta de JxCat per l’independentisme màgic: els actes simbòlics estèrils (com posar i treure pancartes), investidures virtuals, deixar a l’independentisme sense majoria, etc.
En aquest context, jo crec que ERC hauria de seguir les passes de la CUP i abandonar el Consell per la República, i al mateix temps, cercar noves aliances postelectorals, que no passin per pactar ni amb els postconvergents ni amb els sociates. I aquí ho deixo.
Un republicà a qui segueixo a Twitter, Josep Puighermanal, plantejava uns interrogants que comparteixo i que per això els exposo:
Puigdemont, Comín i Ponsatí, Criden a l’embat definitiu, als sacrificis, i diuen no a la Taula de Diàleg. Vull saber:
- 1) Quin suport a la UE i d’estats té Puigdemont per garantir que aquests sacrificis, que poden ser molt grans per al país i patirem els de dins i el país, seran efectius.
- 2) Perquè si a l’octubre no va assumir aquests costos conscient que no era viable, ara que està fora està disposat a que els assumim?
- 3) Vull tenir una idea de què és l’embat definitiu, els sacrificis i perquè domina tota la representació de JxCat a la mesa.
- 4) Vull saber perquè el seu model polític és Escòcia i no segueix la via escocesa i sembla voler seguir l’eslovena.
- 5) Si creu que el context occidental és favorable a una via eslovena dins la UE.
- 6) Vull tenir una avaluació clara dels enormes costos per al país, institucions i persones en el cas probable de fracàs de l’envit.
- 7) Vull una avaluació raonable de la ruptura dins la societat catalana en cas de via eslovena.
- 8) Perquè no es proposa una via democràtica d’avenç de majories per convenciment en construir de forma compartida un model de república i de país.
- 9) Vull que es valorin els efectes d’un conflicte amb possibilitats certes de violència en la UE en crisi.
- 10) No vull soflames emocional populistes des de la desconnexió exterior sinó responsabilitat des del coneixement de la realitat interior.
- 11) Vull la república amb tots els catalans.