Artur Mas, el rei del peix al cove, el garant durant molts anys dels principis sagrats de CDC: “qui dia passa, any empeny”, la puta i la ramoneta, l’autonomisme, el règim del 78 a Catalunya… dient-li ara a ERC que vol fer el peix al cove que feia ell. Què ens queda per veure?
Em ve a la memòria aquest refrany espanyol de “cree el ladrón que todos son de su condición”. Però té alguna base l’afirmació de Mas de que ERC està adoptant la tradicional forma d’actuar de CiU? Més enllà de les declaracions i de la propaganda convergent en alguns mitjans de comunicació, els fets no ho indiquen. Cal recordar, d’entrada, que quan tots els demés partits eren autonomistes, ERC defensava en solitari la independència i combatia tant com podia el peix al cove convergent, i el seu 3%
Quin interès podria tenir ara ERC en tornar a una època i una forma d’entendre la política que sempre ha combatut? No en veig cap ni un. ERC porta en el seu ADN la independència, i cap convergent o postconvergent li pot donar lliçons sobre aquesta qüestió. No serà que es vol amagar l’enèsima refundació de CDC?
O potser el que passa és que hi ha una confusió de conceptes? ERC lidera un independentisme pragmàtic que xoca frontalment amb l’independentisme màgic o simbòlic de JxCat. Però malgrat que CDC era pragmàtica jugant al peix al cove, aquell pragmatisme res té a veure amb el d’ERC.
Per molt que es repeteixi el mantra de que el pragmatisme independentista d’ERC equival al peix al cove convergent, una cosa s’assembla a l’altra com un ou a una castanya. Ni ERC vol tornar a l’autonomisme, ni vol entrar en el vell joc convergent de pactar 1 o 2 transferències ves a saber a canvi de què, però que molts cops acostumava a ser a canvi del suport als governs del PP o PSOE. A canvi d’aquest suport tenia carta blanca per a cobrar el 3% de comissió en l’adjudicació d’obra pública, col·locar a insignes convergents en consells d’administració d’empreses de l’Ibex… i un llarg etcètera.
Res d’això encaixa amb ERC, el partit de les mans netes i que no té ni un sol cas de corrupció en els seus 88 anys d’història. L’independentisme pragmàtic d’ERC tampoc té a veure amb la lluita per l’hegemonia. ERC vol guanyar les eleccions catalanes i, legítimament, ser el partit majoritari al Parlament, després d’haver guanyat ja les eleccions generals espanyoles (dues vegades consecutives) i les eleccions municipals. Però això no implica haver d’adoptar la forma d’entendre la política que tenen els convergents.
Estic convençut que, darrere de l’estratègia pragmàtica d’ERC aprovada per la seva militància, el que hi ha és la voluntat d’avançar cap a la consecució de la República Catalana. En contrast, el món convergent no deixa de sorprendre’ns. Acostumats com estem als jocs malabars dels seus líders, no ens haurien de xocar gaire algunes coses. Com ara la d’estar en una taula de negociació i, a la vegada, considerar-la inútil quan només s’ha reunit una vegada.
O comprometre’s a facilitar l’aprovació del sostre de despesa al Congrés per a que la Generalitat tingui un marge de dèficit de 500 M d’euros, i acabar votant que No després de rebre una trucada de Waterloo. O aquella jugada mestra atribuïda a @josepcosta que va deixar al bloc independentista sense la majoria al Parlament. En aquest punt, res ens hauria de sorprendre, però els jocs malabars convergents no s’acaben i en surten de nous.
Ben mirat, crec que segueixen el principi universal de conservació de l’energia que ens diu que “l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma”. Donat que JxCat no té cap estratègia predefinida pot improvisar i fer exercicis malabars. Ja ho deia un expresident d’ERC, en Joan Puigcercós, “quan acaba la il·lusió arriben els il·lusionistes”.