El passat 6 de març del 2020 el PSC i JxCat pacten governar junts a Molins de Rei, i no és un cas aïllat. Forma part d’un degoteig de nous pactes sociovergents produïts mesos després de les eleccions municipals, als quals cal sumar els ja efectuats les setmanes següents a les eleccions municipals del 26M (2019).
Els pactes de JxCat que estem veient al territori haurien de preocupar, i molt, al conjunt de l’independentisme, perquè poden ser un avenç del que podríem acabar veient a a la Generalitat, si ERC guanya les eleccions catalanes però JxCat i PSC poden sumar un govern sociovergent.
Als ajuntaments predomina, en molts casos, la dinàmica local i no la política. Això sempre ha estat així, no és nou d’ara. Cada ajuntament és un món i, a l’hora d’arribar a acords de govern, resulta molt important l’afinitat personal que hi pugui haver entre els candidats. Dic això per relativitzar la importància dels pactes municipals i que no es vulgui extreure conclusions polítiques del que moltes vegades és només el resultat de la bona entesa entre dos candidats o de les seves respectives formacions polítiques en l’àmbit local.
Tot i que no són majoria, hi ha municipis on JxCat i ERC no han respectat quina de les dues formacions havia guanyat les eleccions i, enlloc de pactar entre elles i formar un govern municipal independentista, han preferit fer pactes amb el PSC. JxCat es queixa amargament de que els republicans els han pres l’alcaldia a indrets on ells on havien guanyat, com ara Sant Cugat i Figueres. Però ERC es pot queixar del mateix, perquè JxCat els ha pres l’alcaldia que els corresponia per haver guanyat a llocs com ara Cervera o Cassà de la Selva.
Mantinc el que deia abans i crec que, si volem extreure conclusions polítiques, cal fixar-nos sobre tot en el que ha succeït a les institucions supramunicipals, com ara les diputacions i els consells comarcals, i no als ajuntaments. Però si volem fer un balanç són més els municipis on JxCat ha pactat amb el PSC que no pas els que ERC ha pactat amb els sociates. Com a mínim això és el que afirmen aquests últims:
Si ens fixem sobre tot, ara sí, en el que ha passat a les institucions supramunicipals, en les quals els pactes sempre són polítics perquè estan negociats per dirigents dels partits, aquí trobem una gran desigualtat. Mentre que JxCat ha pactat amb el PSC a moltes institucions i aquest és el seu tipus de pacte majoritari, ERC ha intentat evitar en la mesura del que era possible pactar amb el PSC. Aquest és el balanç final dels pactes que corrobora el que he dit:
D’entre els pactes supramunicipals fets per JxCat amb el PSC-PSOE destaca per la seva importància el que va tenir lloc a la Diputació de Barcelona (DIBA), ja que es tracta de la tercera institució catalana en volum de pressupost. Tant a la DIBA com als 12 Consells Comarcals on JxCat ha pactat amb els sociates, era possible formar governs independentistes i, en canvi, els postconvergents no han volgut fer-los.
Perquè? Segurament perquè, després de que ERC guanyés per primera vegada les eleccions municipals, els postconvergents veuen perillar la seva hegemonia com a primera força del bloc sobiranista/independentista. Pactar amb el PSC-PSOE era una forma d’evitar que els republicans ocupessin més presidències d’institucions supramunicipals de les que ja tenen. Tant els fa que ERC tingués dret a tenir-les aquestes presidències perquè així ho han decidit els ciutadans amb els seus vots. I tant els fa, també, que, per exemple a la DIBA, en l’anterior legislatura els republicans haguessin donat la presidència de la institució a una convergent perquè CiU havia quedat primera.
Al no actuar els postconvergents igual a com havien actuat els republicans quan no eren la primera força, es produeix una greu deslleialtat, i els recels entre ambdues forces s’increment fins a nivells insostenibles. La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, va dir amb rotunditat que hi havia “un abans i un després” en la relació JxCat-ERC amb el que havia succeït a la DIBA, i això ha quedat totalment confirmat per esdeveniments posteriors.
El pacte JxCat-PSC a la DIBA va ser negociat per Artur Mas i per David Bonvehí. Ambdós líders convergents són (o han estat) els principals dirigents del PDeCAT. Això podia fer pensar inicialment que potser s’havia produït una maniobra del sector menys independentista de JxCat, i que la resta de la formació havia quedat al marge. Però aquesta no és la realitat. El “pacte de la vergonya” -que és com l’anomenen els republicans- no es va signar amb el PSC-PSOE fins que Mas obté el vist-i-plau del màxim líder de JxCat, l’expresident Carles Puigdemont.
Posteriorment, altres dirigents de JxCat que no procedeixen de CDC-PDeCAT, com ara Laura Borràs, van intentar justificar el pacte a la Diputació de Barcelona, amb la qual cosa queda definitivament descartada la hipòtesi de que havia estat una maniobra del sector menys independentista d’aquesta formació. Aquest pacte, i els realitzats a 12 Consells Comarcals en el mateix sentit, constitueixen doncs una aposta tàctica dels postconvergents davant la por que els provoca que ERC els arrabassi la hegemonia política i institucional.
Algú va dir a Twitter una afirmació que ha acabat essent quasi profètica sobre el que podia passar, en sentit metafòric, el dia en què ERC superés a Convergència o a les seves marques blanques (PDeCat, JxCat, Crida…).
D’aleshores ençà, els pactes sociovergents no han parat d’augmentar als ajuntaments, fonamentalment a través de mocions de censura pactades per JxCat amb el PSC-PSOE i en alguns llocs fins i tot amb Ciutadans (Cs). Sí, costa de creure, no? doncs sí, fins i tot amb Ciutadans. És el cas, per exemple de Montgat:
Passi el que passi en el futur, l’independentisme màgic i simbòlic de JxCat queda en fals, no s’aguanta. Perquè no pots tirar d’èpica i dir que ens preparem “per a la lluita definitiva” (Carles Puigdemont) mentre desqualifiques la Taula de Negociació i, al mateix temps, pactes governs d’institucions catalanes amb el PSOE enlloc de procurar governs independentistes.
És ja un costum ancestral dels convergents que, quan s’apropen unes eleccions catalanes, facin córrer l’espantall del tripartit (PSC-ERC-ICV). Però han transcorregut vint anys, sí vint, que són molts, i la situació política actual no té res a veure amb la de llavors. Ara mateix tant ERC com el PSC han descartat totalment la possibilitat de tornar a pactar un govern de la Generalitat com els dels dos tripartits consecutius presidits per Pasqual Maragall i José Montilla.
En canvi, si repassem l’hemeroteca, observarem que cap líder de JxCat o del PSC-PSOE ha descartat la possibilitat d’un govern sociovergent JxCat-PSOE a la Generalitat si sumés suficients suports com per a que fos viable.
En conseqüència, els qui temen tant la repetició d’un tripartit tronat com el de fa vint anys, que està més mort que Convergència (darrerament no ho sembla gens que estigui morta), farien bé de preocupar-se per la possibilitat de que JxCat i el PSOE no vulguin reeditar els seus pactes de govern de la Diputació de Barcelona i de 12 Consells Comarcals, però a la Generalitat.
En aquest supòsit, no està de més remarcar que el procés independentista, que ara es troba en hores baixes com a conseqüència de la repressió posterior a l’1-O i la manca d’unitat estratègica, quedaria totalment aturat, i per forces anys. Caldria que ERC obtingués un resultat electoral suficientment ampli com per a fer impossible un govern sociovergent JxCat-PSOE, i llavors es pogués reprendre el camí cap a l’autodeterminació i la independència de Catalunya.