Quan a mitjans de març del 2020 els governs europeus, i entre ells el català i l’espanyol, comencen a veure que el coronavirus de la Covid-19 és tremendament letal i que constitueix una pandèmia, ja és massa tard per a impedir els milers de morts que acaba provocant. A mitjans de juny d’aquest mateix any el coronavirus ja havia matat a més de 12.000 persones a Catalunya, i més de 69.000 estaven infectades.
No tots els governs van reaccionar igual davant de l’emergència sanitària, i mentre alguns van aprovar el confinament de la població molt aviat, altres com el català i l’espanyol, van ser dels que més van tardar.
A més, tant un govern com l’altre no van recomanar l’ús generalitzat de mascaretes protectores fins que no van arribar suficients existències, la qual cosa va tenir lloc molt tard, quan ja hi havia milers de contagiats. Altres països tampoc en tenien suficients però, en canvi, recomanaven als seus habitants que se les fessin ells mateixos de manera casolana. No obstant, mentre que el govern de la Generalitat no va dubtar en aprovar el confinament total d’un territori, la Conca d’Òdena, quan va veure que en aquell indret hi havia un brot molt important, el govern de l’Estat es va negar a decretar el confinament total de les zones més afectades, entre elles Madrid. Milers de madrilenys es traslladaven amb els seus vehicles a “la sierra” o a d’altres territoris on tenien les seves segones residències sense que ningú els ho impedís, propagant l’epidèmia i expandint-la a d’altres zones. Ningú ha assumit encara responsabilitats per aquella greu negligència.
No és fins que arriba la Setmana Santa que el govern espanyol de PSOE-UP decreta el confinament total en tot l’Estat. No és difícil endevinar que, si aquest govern va tardar tant en adoptar la mesura del confinament total va ser per les pressions que rebia de la patronal espanyola (CEOE) i de les empreses de l’Ibex. Era una mesura imprescindible per a contenir la propagació del coronavirus i, tanmateix, el govern espanyol va primar els interessos econòmics empresarials per davant de la seguretat de la població.
Dies abans de que el govern espanyol decretés l’estat d’alarma, el 14 de març, el president de la Generalitat, Quim Torra, declara el “confinament solidari” de tot el territori català, però a continuació demana al govern de l’Estat que l’ajudi a fer efectiu aquest confinament ja que reconeix que no té suficients mitjans legals i materials per a fer efectiva una mesura com aquesta.
És a dir, el president Torra va fer una DUC (Declaració Unilateral de Confinament) però en pocs segons la va retirar, a l’espera del que disposés el govern central. Sensació de déjà vu i una altra demostració pràctica de l’independentisme màgic i simbòlic de JxCat: dir que es confina Catalunya sense capacitat per a confinar-la, presidir una taula de diàleg i dir que és una enganyifa, o penjar una pancarta per a forçar la inhabilitació d’un president i després culpar de que els tribunals li traguessin l’acta de diputat al president del Parlament, Roger Torrent.
Quan arriba el decret d’estat d’alarma es comprova que el govern de PSOE-UP, no només no ha fet cap cas al president Torra, sinó que aprofita l’ocasió per a recentralitzar competències governamentals. Venia a ser una mena de 155 encobert, i res el justificava, perquè el poble català confia en les seves institucions, no en un Estat que vulnera els seus drets fonamentals.
El decret que declara l’estat d’alarma evidencia que Espanya afronta la pandèmia de la Covid-19 des de l’orgull, la supèrbia i la incompetència. Arriba tard i malament i s’opta, una vegada més, per governar des de la subordinació als interessos de la oligarquia econòmica. A Espanya s’avantposa la unitat nacional espanyola, i si el focus principal inicial hagués estat qualsevol altre territori que no fos Madrid, s’hauria confinat immediatament aquella zona. Però, al ser la Comunitat de Madrid, s’unifica la situació a tot el territori espanyol. Si Madrid s’infecta, s’ha d’infectar tot el territori espanyol. Espanya és Madrid i altres territoris al seu servei, i si és necessari, aquests territoris han d’assumir sacrificis per salvar a Madrid.
Les mesures que pren el govern espanyol no responen a una lògica científica davant la pandèmia, ja que es manté l’obligació d’acudir al treball, la qual cosa suposa una exposició al risc. Els interessos capitalistes per davant de la salut de les persones. Per això salta de l’esborrany del decret que s’havia difós inicialment la protecció legal del teletreball. En concret desapareix això: Artículo 8. Medidas de contención en el ámbito laboral. Los empleadores, tanto públicos como privados, estarán obligados a facilitar medidas que permitan la prestación laboral o funcionarial de los empleados por medios no presenciales siempre que ello sea posible.
El decret preveia masses excepcions al confinament, i per això resultava insuficient per a contenir la propagació del virus. Quin sentit tenia, per exemple, mantenir obertes les perruqueries o les tintoreries? Tampoc es prenien mesures per a pal·liar els efectes negatius per a l’economia dels autònoms. No es confinaven els focus d’infecció, al contrari, s’unificaven territorialment, i es recentralitzaven totes les competències: la presa de decisions només era del poder central.
Des d’aquesta òptica tant centralista es devia considerar com a inacceptable que algun territori, en l’exercici de les seves competències autonòmiques, prengués decisions més eficaces que les que prenia el poder central, ja que llavors quedava demostrat que aquest territori funcionaria millor de manera independent. Dit d’una altra forma, si Catalunya o Euskadi prenien decisions més eficaces que Madrid confinant de manera més estricte, demostrarien la seva capacitat de funcionar millor com a Estats independents.
Si Madrid estava infectada, Espanya (Madrid) preferia infectar la resta dels territoris, perquè Espanya més ben infectada que trencada. En definitiva, “Espanya, Una, Gran i Infectada”. El nacionalisme espanyol de tota la vida resumit en un decret i una forma d’actuar. Resultava, en aquest sentit, molt significatiu que fins i tot l’extrema dreta espanyola elogiés la recentralització de competències que preveia el decret.

Dies després d’entrar en vigor el decret quedava clar el tarannà centralista i nacionalista espanyol amb el que el govern de PSOE-UP volia afrontar la crisi sanitària. Apareixien policies i guàrdies civils uniformats a les rodes de premsa del govern espanyol per explicar les gestions que estava fent, i fins i tot militars. Des de Catalunya el govern català només podia aplicar les decisions que prenia el poder central, i no se’l permetia decidir res determinant. No obstant, és el Departament de Salut qui realment controlava la situació als hospitals i altres centres habilitats per atendre l’allau d’infectats. De seguida es va veure també que les residències de gent gran eren un autèntic forat negre en la gestió de la crisi, i que hi havia centenars d’avis infectats o en situació d’extrema gravetat que no van ser atesos correctament i amb la celeritat que es requeria. El Govern va tardar en reaccionar però finalment ho va fer, transferint les competències de gestió des del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies al de Salut amb la finalitat de prioritzar l’atenció sanitària a la merament assistencial.
Mentrestant, el govern de l’Estat mantenia la seva aposta per la centralització i el nacionalisme espanyol, i les seves rodes de premsa desprenien una forta olor a naftalina.
No, no és una imatge extreta d’un NO-DO dels anys 50-60 (s.XX). Són ministres espanyols envoltats de militars gestionant el decret d’estat d’alarma per la Covid-19. Un decret amb mesures que molts experts en salut pública advertien que eren insuficients per aturar amb rapidesa la propagació del coronavirus. Escoltant a aquests ministres un tenia la sensació de que primava la supèrbia, la incompetència i el nacionalisme espanyol, per damunt de la racionalitat i l’eficiència. El president de la Generalitat, Quim Torra, es va quedar sol rebutjant el comunicat conjunt de la primera reunió de la conferencia telemàtica de presidents. Era escoltar a la ministra de Defensa en aquelles rodes de premsa que emulaven els NO-DO i augmentar la desconfiança i l’enuig en aquella gent que es permetia l’arrogància d’insinuar que al president de Catalunya no l’importava la salut dels catalans.
La desconfiança amb el govern espanyol no era gratuïta, perquè resultava alarmant que els Mossos d’Esquadra haguessin d’obeir ordres directes d’un Estat espanyol que tres anys abans atonyinava als catalans per voler votar l’1-O, i també alarmava tenir una gestors sanitaris tant clarividents des del poder central.
Van anar passant els dies, les setmanes, i els mesos i, tal i com ja es podia intuir, la propagació del virus va anar perdent força durant el mes de maig i juny, ja que es reduïa la mortalitat i el nombre d’infectats. El govern espanyol practicava la geometria variable a l’hora de buscar els suficients suports al Congrés dels Diputats per a aprovar les successives pròrrogues de l’estat d’alarma. Amb les diverses fases de desescalada i desconfinament, la Generalitat va anar recuperant les competències que l’havia robat l’Estat i s’iniciava la gestió de la post-pandèmia. Una gestió que ja es veia en aquell moment molt complexa, ja que hi havia milers de treballadors afectats per Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO), moltes empreses en greus dificultats per a tornar obrir o per a mantenir la seva viabilitat, i una caiguda del PIB a nivells històrics. Els bancs d’aliments i els serveis assistencials també batien rècords i era perceptible que la crisi sanitària havia donat pas a una crisi socioeconòmica amb un empobriment bastant important de la població.
Ja hem vist des de llavors que la “nova normalitat” és molt poc normal. Moltes coses han canviat amb la pandèmia. El medi ambient i la natura malmesa per la inconsciència de l’espècie humana ens ha dit que som prescindibles, que el planeta està molt millor sense nosaltres, i això hauria de fer reflexionar als governs i a tota la població. També les condicions de treball han canviat molt amb la pandèmia. El teletreball ha donat un salt endavant importantíssim, i ara hi ha la certesa de que moltes feines es poden desenvolupar perfectament sense acudir a les oficines i altres centres de treball. El temps ens dirà com evolucionen aquests canvis.